Remolatxa

La remolatxa o betabel és l'arrel profunda, gran i carnosa que creix en la planta del mateix nom. Pertany a la família de les Quenopodiáceas, que comprèn unes 1.400 espècies de plantes, gairebé totes herbàcies, pròpies de zones costaneres o de terrenys salins temperats. Dins d'aquesta família s'inclouen també altres verdures tan populars i nutritives com els espinacs i les bledes.

Origen i varietats

La remolatxa comuna procedeix de l'espècie botànica Beta marítima, coneguda popularment com a "bleda marina" o "bleda bravía", planta originària en la zona costanera del nord d'Àfrica. El seu cultiu és molt antic, data del segle II a. C., i va donar lloc a dues hortalisses diferents: una amb fullatge abundant, la bleda, i una altra amb arrel engrossida i carnosa, la remolatxa. En principi les antigues civilitzacions només consumien les fulles de la remolatxa. L'arrel de la planta s'utilitzava com a medicament per a combatre els mals de queixal i de cap. Se sap que els romans consumien aquesta arrel, però no va ser fins al segle XVI quan va tornar a la dieta, en aquest cas, d'anglesos i alemanys...

Al llarg dels anys, el cultiu de la remolatxa de taula va anar creixent i millorant.

El seu consum està molt difós per tots els països de clima temperat, especialment a Europa. França i Itàlia són els seus principals productors.

A Espanya, en 2017 les principals comunitats autònomes productores de remolatxa van ser Segòvia, Còrdova i València.

Les varietats més importants de remolatxa són la farratgera i la comuna o vermella:

• Remolatxa farratgera: s'utilitza sobretot en l'alimentació animal.

• Remolatxa comuna o vermella: és la que es consumeix com a hortalissa. Dins d'aquesta varietat es distingeixen al seu torn tres tipus en funció de la seva forma i grandària: Esfèrica o il·lustrada, llarga i intermèdia.

La seva millor època

Les remolatxes vermelles estan disponibles en el mercat durant tot l'any. Durant l'hivern es produeixen a les regions del nord, centre i llevant, mentre que a la primavera i estiu la seva producció se centra en la zona d'Andalusia.

Característiques

Forma: es tracta d'una arrel gairebé esfèrica de manera globosa, en algunes varietats plana o allargada.

Grandària i pes: té un diàmetre d'entre 5 i 10 centímetres i pot pesar entre 80 i 200 grams.

Color: variable, des de rosaci a violaci i ataronjat vermellós fins al marró. La polpa sol ser de color vermell fosc i pot presentar a vegades cercles concèntrics de color blanc.

Sabor: pel fet que es tracta d'una arrel en la qual s'acumulen gran quantitat de sucres, el seu sabor és dolç.

Com triar-les i conservar-la

La remolatxa fresca se sol vendre en manolls. És preferible triar aquells que posseeixin les arrels de la mateixa grandària. Així, totes es cuinaran d'un mode uniforme.

A l'hora de la compra, es recomana triar exemplars llisos, ferms, rodons i carnosos, sense taques ni magulladuras i de color vermell intens. Convé que el manoll seleccionat contingui fulles verdes, ja que indica que l'arrel és jove. A pesar que les fulles estiguin mústigues o toves, l'arrel està en bones condicions si la hi sent ferma al tacte. Si es desitja fer ús de les fulles de la remolatxa, aquestes, a més de verds, han d'estar tendres. Per contra, han de rebutjar-se les allargades i de pell escatosa en la part superior perquè resultaran dures, fibroses i de sabor fort.

Una vegada en la llar, les remolatxes fresques s'han de mantenir en el frigorífic i a l'interior d'una bossa de plàstic i així duren de dos a tres setmanes. Les fulles de la remolatxa, per separat, també han de conservar-se en una bossa de plàstic, sense rentar-les. D'aquesta manera i en refrigeració poden mantenir-se de tres a cinc dies.

No és recomanable congelar la remolatxa crua perquè s'estova, tret que siguin de petita grandària, després de bullir-les en aigua salada i mai més de dues hores. Després se submergeixen en aigua freda per a facilitar el seu pelat. Una vegada pelades es poden tallar i congelar-les en un recipient hermètic.

Propietats nutritives

La remolatxa és un aliment de moderat contingut calòric, ja que després de l'aigua, els hidrats de carboni són el component més abundant, la qual cosa fa que aquesta sigui una de les hortalisses més riques en sucres. És bona font de fibra.

De les seves vitamines destaca els folats i en quantitats discretes unes certes vitamines del grup B, com B1, B2, B3 i B6. Per contra, la remolatxa és, juntament amb l'albergínia o el cogombre, una de les verdures amb menor contingut en provitamina A i en vitamina C.

Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d'anticossos en el sistema immunològic.

La vitamina B1 intervé en el metabolisme dels hidrats de carboni. Per això, els requeriments d'aquesta vitamina depenen, en part, del contingut en hidrats de carboni de la dieta.

La vitamina B2 o riboflavina es relaciona amb la producció d'anticossos i de glòbuls vermells i col·labora en la producció d'energia i en el manteniment del teixit epitelial de les mucoses, mentre que la niacina o vitamina B3 col·labora en el funcionament del sistema digestiu, el bon estat de la pell, el sistema nerviós i en la conversió dels aliments en energia.

La vitamina B6 participa en el metabolisme cel·lular i en el funcionament del sistema immunològic.

En relació amb els minerals, és una hortalissa rica en potassi. Són presents en menor quantitat, el magnesi, el fòsfor, iode, sodi i el calci. El calci de la remolatxa no s'assimila com el que procedeix dels lactis o altres aliments que són font important d'aquest mineral. En les seves fulles abunda el beta-carotè i minerals com el ferro i el calci.

El iode és un mineral indispensable per al bon funcionament de la glàndula tiroide, que regula el metabolisme, mentre que el potassi i el sodi són necessaris per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós, l'activitat muscular, a més d'intervenir en l'equilibri d'aigua dins i fora de la cèl·lula.

El magnesi es relaciona amb el funcionament d'intestí, nervis i músculs, forma part d'ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant. El fòsfor, igual que el magnesi, juga un paper important en la formació d'ossos i dents, però aquest últim a més es relaciona amb el funcionament de l'intestí, nervis i músculs, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.