Pastanaga

La pastanaga pertany a la família de les Umbel·líferes, també denominades Apiáceas. És l'hortalissa més important i de major consum de les pertanyents a aquesta família, que compta amb prop de 250 gèneres i més de 2.500 espècies, la majoria plantes pròpies de les estacions fredes. Es reconeixen pel seu abundant contingut en substàncies aromàtiques i, en general, són les llavors les que contenen els olis essencials responsables de la seva aroma i sabor. Algunes espècies d'aquesta família contenen furanocumarinas, composts que poden causar dermatitis. No obstant això, no tots els individus són sensibles. La resposta de la dermatitis s'intensifica amb l'exposició a la llum ultraviolada i pot donar lloc a la descoloració de la pell.

Origen i varietats

Els historiadors situen l'origen de la pastanaga a l'Afganistan a causa de la gran varietat existents en aquest país. Els pobles del Mediterrani ja la consumien fa més de dos mil anys, però en aquesta època la pastanaga no va tenir massa èxit. Es tractava d'una varietat de color porpra o groguenca, llarga i prima, que res tenia a veure amb la pastanaga consumida en l'actualitat. Va ser en el segle XVII quan es va obtenir la pastanaga que avui és present en els nostres mercats, robusta i de color ataronjat, de procedència holandesa.

En 2013 els principals països productors de pastanaga van ser la Xina, Uzbekistan i Rússia. Quant a Espanya, la principal província productora de pastanaga va ser Cadis, seguida de Valladolid i Segòvia. 

Les pastanagues es classifiquen en funció de la seva forma i grandària. Les d'arrel curta són varietats de cultiu primerenc que poden presentar forma arrodonida, o allargada i cilíndrica. Les pastanagues d'arrel llarga són varietats de forma allargada i acabades en punta. Però les més comunes són les d'arrel intermèdia, que solen ser exemplars amb forma cilíndrica i gruixuda, de pell llisa i color taronja fosc.

Algunes de les varietats de pastanaga més comunes són:

Ardenta Parade: cilíndrica, uniforme i molt bona coloració.

Iva: varietat cilíndrica, dolça i molt sucosa.

Estatge: pastanaga de color violeta, que empal·lideix cap al centre de l'arrel fins a arribar a un to gairebé blanc.

Nantesa: varietat originària de França. Presenta arrels despuntades, cilíndriques i semilargas.

Preda: una de les més cilíndriques. És tendra, dolça i sucosa.

Tipus Flakkee: arrels llargues i còniques amb fulles vigoroses.

Tipus Chantenay: varietat de fàcil cultiu en sòls pesats.

La seva millor època

Podem trobar pastanagues fresques en el mercat durant tot l'any, però les de temporada són les que es conreen a la fi de primavera. Aquestes són petites, dolces i molt tendres, mentre que les d'hivern són més gruixudes, per la qual cosa la cocció millora el seu sabor i consistència. Les pastanagues tendres i de bon color tenen un sabor delicat i són ideals per a menjar-les crues. Les més grans s'empaquen per separat i s'usen per a cuinar.

Característiques

Forma:Forma: és una arrel gruixuda i allargada, en general cònica, de major o menor longitud segons la varietat a la qual correspongui.

Grandària: Grandària i pes: les més consumides solen tenir una grandària de 15 a 17 centímetres i, segons la varietat, poden aconseguir fins als 20 centímetres de llarg. El seu pes oscil·la entre els 100 i 250 grams.

Color: Color: en general és taronja, encara que existeixen varietats de color blanc, vermell o groc. Fins i tot algunes d'origen asiàtic tenen la pell de color morat.

Sabor: Sabor: quan són tendres i fresques tenen un sabor delicat amb un gust lleugerament dolç.

Com triar-la i conservar-la

Per a adquirir pastanagues de qualitat s'han de seleccionar les de pell suau i de petit o mitjana grandària, ben formades, de color taronja viu, amb un estrenyiment uniforme i que no presentin raicillas laterals.

Si tenen fulles, aquestes hauran d'estar fresques i tenir un bon color verd. És aconsellable rebutjar les pastanagues amb arrugues, flaccidesa o amb aparença cremada en la seva part superior a causa d'una sobre exposició al sol. No convé tampoc comprar les que estiguin toves, poc fermes o tinguin taques que indiquin que han començat a deteriorar-se.

La relació entre la carn de l'escorça i el cos interior o "cor" és la millor característica per a determinar la qualitat de la pastanaga. L'ideal és que tinguin un cor petit i d'un color igual al de l'escorça. Si la pastanaga ha estat exposada al sol poden aparèixer taques verdes en la part final de l'arrel. Aquestes zones tenen un sabor amarg, per la qual cosa convé eliminar-les.

Una vegada en la llar, les pastanagues s'han de mantenir en un lloc fresc i airejat. Abans de guardar-les convé netejar la superfície amb un drap humit, en lloc de rentar-les.

La seva respiració és baixa, per la qual cosa aguanten bé diverses setmanes en llocs frescos. En la nevera es mantenen fins a dues o tres setmanes si són fresques. També es poden congelar perquè es conservin més temps, fins a vuit mesos. Per a això, convé llevar-los els extrems, raspar la seva superfície, trossejar-les i escaldar-les en aigua bullent durant uns minuts abans de congelar-les.

A més de fresques, es poden adquirir en el mercat en conserva o congelades.

L'etilè, substància gasosa que segreguen en major proporció uns certs vegetals durant la seva maduració, confereix sabors amargs a les pastanagues. Per aquesta raó, no han de guardar-se al costat de fruites que produeixen aquest gas durant el seu emmagatzematge com a pomes, plàtans, melons, préssecs... per a evitar així l'aparició de sabors amargs.

Propietats nutritives

La pastanaga és un aliment excel·lent des del punt de vista nutricional gràcies al seu contingut en vitamines i minerals. L'aigua és el component més abundant, seguit dels hidrats de carboni, això és, nutrients que aporten energia. La pastanaga presenta un contingut en hidrats de carboni superior a altres hortalisses. En tractar-se d'una arrel, absorbeix els nutrients i els assimila en forma de sucres. El contingut d'aquests sucres disminueix després de la cocció i augmenta amb la maduració.

El seu color taronja es deu a la presència de carotens, entre ells el beta-carotè o pro-vitamina A, pigment natural que l'organisme transforma en vitamina A conforme la necessita. Així mateix, conté quantitats discretes de vitamina E i de vitamines del grup B com els folats i la vitamina B3 o niacina. Quant als minerals, destaca l'aportació de potassi, i quantitats discretes de fòsfor, magnesi, iode i calci. Aquest últim és de pitjor aprofitament que el que procedeix dels lactis o altres aliments bona font d'aquest mineral.

El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal, a més d'intervenir en l'equilibri d'aigua dins i fora de la cèl·lula.

El fòsfor té una important funció estructural perquè forma part d'ossos i dents i ajuda a més en processos d'obtenció d'energia.

El magnesi es relaciona amb el funcionament d'intestí, nervis i músculs, forma part d'ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.

El iode és un mineral indispensable per al bon funcionament de la glàndula tiroide. Aquesta regula el metabolisme, a més d'intervenir en els processos de creixement.

La vitamina E ajuda en l'estabilitat de les cèl·lules sanguínies i en la fertilitat, a més de tenir acció antioxidant.

Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d'anticossos en el sistema immunològic.

La niacina o vitamina B3 col·labora en el funcionament del sistema digestiu, el bon estat de la pell, el sistema nerviós i en la conversió dels aliments en energia.