Pebrot

El pebrot és el fruit buit d'una planta herbàcia que rep el seu mateix nom. Pertany a la família de les Solanáceas i, en concret, al gènere Capsicum. Les Solanáceas constitueixen una família que inclou al voltant de 75 gèneres i unes 2.300 espècies de plantes productores d'alcaloides tòxics, entre les quals s'inclou la belladona, la mandrágora i el beleño. Són poques les Solanáceas comestibles. Entre elles es troben el pebrot, el tomàquet i l'albergínia, de gran rellevància en l'alimentació.

Origen i varietats

La planta del pebrot és originària de Mèxic, Bolívia i el Perú, on a més del Capsicum annuum L. es conreaven almenys altres quatre espècies.

Els pebrots van arribar a Europa en el primer viatge realitzat per Colón l'any 1493 a Amèrica. Els indígenes americans coneixien el fruit pel nom de xili, però els espanyols i portuguesos el van batejar amb els noms de pebrot i pebrot del Brasil.

El seu cultiu a Espanya va començar a realitzar-se en el segle XVI. Posteriorment es va estendre a Itàlia i des d'aquest país a França per a distribuir-se per tota Europa i la resta del món gràcies a la col·laboració dels portuguesos.

La introducció del pebrot a Europa va suposar un avanç important en els costums culinàries pel fet que s'emprava com a complement d'una espècia molt popular, el pebre negre. De fet, va arribar fins i tot a substituir-la. El seu consum a Europa data de fa diversos segles. No obstant això les varietats de pebrots grans, suaus i poc picants que es consumeixen en l'actualitat es van aconseguir a principis del segle XX gràcies als cultius intensius.

En 2014 la Xina va ser el principal productor de pebrot. Li seguien Mèxic i Turquia, quedant en sisena posició Espanya, on principalment es conrea a Almeria, Múrcia, Alacant i les Illes Canàries.

Les varietats de pebrot es classifiquen en dos grans grups segons el seu sabor en dolços i picants:

• Pebrots dolços: Poden ser vermells, grocs o verds, de forma i grandària diferents. Dins d'aquest grup s'inclouen tant el pimentó de morro com el dolç italià:

  • Pimentó de morro: és una varietat gruixuda, carnosa i de gran grandària. El seu pellroja brillant és llisa i sense taques, la seva carn ferma i de sabor suau i la seva tija verda i rígida. Es pot consumir cru i rostit o com a ingredient de guisats i estofats. Es comercialitza fresc, dessecat i en conserva. Fresc, es pot recol·lectar verd o ja madur, amb el seu característic color vermell, a vegades violaci.

  • Pebrot dolç italià: la seva forma és allargada, fina i la pell és d'un color verd brillant que es torna vermell conforme madura.

• Pebrots picants: Entre ells figuren els populars pebrots del piquillo, del Padró i els de Guernica:

  • Pebrot del piquillo: és originari de Lodosa (Navarra) i sol comercialitzar-se en conserva. La seva pell és d'un vermell intens. És una varietat carnosa, compacta, consistent i de textura turgent però fina. El seu sabor és picant, encara que també pot ser dolç.

  • Pebrot de Padró: Tal com el seu nom indica, és originari de Padró (Galícia). És de petita grandària i forma allargada, cònica i lleugerament rugosa o solcada. Es consumeix verd i fresc i presenta un sabor una miqueta picant, si bé existeixen varietats dolces.

  • Pebrot de Guernica: es produeix i envasa al País Basc. És un fruit petit, de color verd, estret i allargat, que es consumeix sobretot fregit.

En funció de la seva forma, els pebrots també es poden classificar en dos grups.

• Pebrots quadrats: són pebrots uniformes i de carn gruixuda. En aquest grup s'inclouen tres tipus: pebrot Meravella de Califòrnia, pebrot Sitaki i pebrot Salsa.

• Pebrots allargats o rectangulars: són els més benvolguts. Com a exemple cal destacar al pebrot de Reus i al pebrot de Lamuyo.

La seva millor època

Els pebrots, suporten molt bé les altes temperatures, però són sensibles al fred. Per aquesta raó, el seu cultiu té lloc en el període que transcorre d'estiu a tardor, encara que gràcies a la producció en hivernacle estan disponibles en el mercat durant tot l'any.

Característiques

Forma: quadrada o rectangular, mes o menys allargada, segons la varietat.

Grandària i pes: el seu diàmetre oscil·la entre 5 i 8 centímetres, mentre que la seva longitud és de 8 a 15 centímetres. El seu pes oscil·la entre els 80 i els 200 grams segons la varietat de la qual es tracti.

Color: els de major consum són els vermells i verds, encara que també es pot trobar en el mercat pebrots grocs, violetes i fins i tot negres.

Sabor: picant o dolç, segons la varietat a la qual pertanyin.

Com triar-les i conservar-la

Quan es desitja comprar pebrots és convenient seleccionar els exemplars carnosos, durs, pesats en proporció a la seva grandària, molt fermes, de color brillant, pell llisa i llustrosa i mancades de cops o magulladuras. Si presenten arrugues o taques significa que han estat emmagatzemats durant massa temps, la qual cosa provoca una pèrdua de nutrients i de sabor. Cal rebutjar aquells que tinguin una pell molt fina o poc ferma i que presentin esquerdes, corts o parts aquoses. Tots aquests signes són indicis que es troben en mal estat.

Un altre senyal de frescor a tenir en compte és l'estat de la seva tija. Aquest ha de ser verd, ferm i cruixent.

Una vegada a casa s'aconsella guardar els pebrots en el frigorífic i dins d'una bossa de plàstic perforada i així es conserven fins a quinze dies. Una vegada rostits i pelats, també es poden congelar, escaldant-los amb anterioritat en aigua bullent durant uns tres minuts.

Propietats nutritives

El principal component del pebrot és a l'aigua, seguit dels hidrats de carboni, la qual cosa fa que sigui una hortalissa amb una baixa aportació calòrica. És una bona font de fibra i, igual que la resta de verdures, el seu contingut proteic és molt baix i a penes aporta greixos.

Quant al seu contingut en vitamines, els pebrots són molt rics en vitamina C, sobretot els de color vermell. De fet, arriben a contenir més del doble de la qual es troba en fruites com la taronja o les maduixes.

Són bona font de carotens, entre els quals es troba la capsantina, pigment amb propietats antioxidants que aporta el característic color vermell a alguns pebrots.

També és destacable el seu contingut de provitamina A (Beta carotè i criptoxantina) que l'organisme transforma en vitamina A conforme el necessita, i folats. En menor quantitat són presents altres vitamines del grup B com la B6, B3, B2 i B1 i de vitamina E. El seu contingut en les citades vitamines C i E, juntament amb els carotens, converteixen al pebrot en una important font d'antioxidants, substàncies que cuiden de la nostra salut.

La vitamina C, a més de ser un potent antioxidant, intervé en la formació de col·lagen, glòbuls vermells, ossos i dents, al mateix temps que afavoreix l'absorció del ferro dels aliments i augmenta la resistència enfront de les infeccions.

La vitamina A és essencial per a la visió, el bon estat de la pell, el cabell, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament del sistema immunològic.

Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d'anticossos del sistema immunològic.

Entre els minerals, cal destacar la presència de potassi. En menor proporció són presents el magnesi, el fòsfor i el calci. El calci dels pebrots no s'assimila a penes en relació amb els lactis o altres aliments que es consideren molt bona font d'aquest mineral.

El potassi és necessari per a la transmissió de l'impuls nerviós, l'activitat muscular i regula el balanç d'aigua dins i fora de la cèl·lula.

El magnesi es relaciona amb el funcionament de l'intestí, nervis i músculs, forma part d'ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.

El fòsfor juga un paper important en la formació d'ossos i dents, igual que el magnesi i el calci.