Cogombre

El cogombre és el fruit en baia procedent d'una planta herbàcia que rep el seu mateix nom. Pertany a la família de les Cucurbitàcies. Sota aquest nom s'engloben unes 850 espècies de plantes, gairebé totes herbàcies, grimpadores o rèptils, que produeixen fruits molt grans i protegits per una escorça ferma. Fruites com la síndria i el meló pertanyen ,juntament amb hortalisses tan comunes com el carabassó o la carabassa, a aquesta mateixa família.

Origen i varietats

L'origen del cogombre se situa a les regions tropicals del sud d'Àsia. A l'Índia es realitza el seu cultiu des de fa més de 3.000 anys. La seva explotació com a aliment va arribar amb el temps a Egipte i es va convertir en un dels aliments preferits pels faraons. Amb el pas dels anys es va fer popular a Grècia i a Roma. Tant grecs com romans empraven el cogombre com hortalissa i amb finalitats terapèutics. Van ser aquests últims els qui ho van introduir en la resta d'Europa i el van estendre amb posterioritat fins a la Xina. 

El cogombre és una hortalissa molt conreada a Europa i Amèrica del Nord i ocupa el tercer lloc en la producció mundial d'hortalisses, darrere del tomàquet i la ceba.

En 2016 la Xina, Rússia i l'Iran van ser els principals països productors de cogombre. A Espanya, van ser Andalusia, Canàries, Catalunya i Múrcia.

Les varietats de cogombres es poden classificar en funció de diverses característiques com la seva grandària, forma i color de la pell:

• Cogombre curt o cogombret (tipus espanyol): aquestes varietats són de petita grandària, amb una longitud màxima de 15 centímetres i un pes mitjà d'uns 125 grams. Presenten pell verda amb ratlles de color groc o blanc i s'utilitzen per a consum en fresc o per a l'elaboració d'adobats.

• Cogombre mig llarg (tipus francès): són fruits amb una longitud de 20 a 25 centímetres. Dins d'aquest grup es diferencien dues varietats: el cogombre amb espines i el de pell llisa.

• Cogombre llarg (tipus holandès): aconsegueixen fins a 25 centímetres de longitud i la seva pell és llisa i més o menys solcada.

Una altra classificació dels cogombres fa referència a la seva forma de consum:

• Cogombre de consum fresc: són exemplars grans, d'escorça verda o groga.

• Cogombrets: són de menor grandària i generalment es consumeixen adobats. Dins d'aquest grup es troben varietats de superfície llisa o amb berrugues. Així mateix, existeix una classificació que atén el tipus de cultiu i es parla llavors de cogombres d'hivernacle i dels de caballón.

• Cogombres d'hivernacle: posseeixen una forma allargada i recta, pell fina i poques llavors.

• Cogombres de caballón: contenen menys llavors que els anteriors i la seva pell és verda fosca i dura, per la qual cosa s'han de pelar abans del seu consum.

La seva millor època

El cogombre és una hortalissa d'estiu, encara que en l'actualitat es pot comprar durant tot l'any gràcies als cultius d'hivernacle que han proliferat de mode extraordinari en la costa sud de la península i a les illes Canàries.

Característiques

Forma: allargada i arrodonida en la punta.

Grandària: tenen entre 15 i 25 centímetres de longitud i uns 5 centímetres de diàmetre, excepte els cogombrets, amb una longitud màxima de 15 centímetres. El seu pes oscil·la entre els 30 i els 200 grams segons la varietat.

Color: la pell és de color verd, que esgrogueeix en les puntes, i la polpa entre blanca i groguenca.

Sabor: una cosa insípida, similar al del meló no madur.

Com triar-ho i conservar-ho

Quan es vol comprar cogombres, s'aconsella triar aquells exemplars que presentin la pell de color verd fosc, sense taques groguenques ni defectes, que siguin ferms i ben desenvolupats, però sense tenir un diàmetre massa ample.

És millor rebutjar els exemplars de grandària gran perquè solen tenir un sabor més amarg, una textura més tova i moltes llavors dures. Tampoc convé adquirir els que tinguin els extrems ressecs o presentin color poc llustrós de to groguenc. Això indica que el fruit està duro i que té sabor amarg. En adquirir-los s'ha de pressionar en l'extrem de la tija. Si aquest està tou significa que fa temps que el cogombre va ser recol·lectat.

A més de frescos, es poden adquirir adobats en una vinagreta.

Una vegada a casa, els cogombres poden conservar-se en el frigorífic durant un període de tres a cinc dies. Si es volen conservar una vegada que han estat tallats, cal embolicar-los amb plàstic transparent perquè els cogombres capten amb facilitat les olors. Són hortalisses que no toleren bé les temperatures extremes, per la qual cosa no són aptes per a congelar ja que s'estovaria la seva polpa.

El cogombre és una hortalissa que ha de consumir-se immadura, pel fet que amb la maduració perd la seva tersura i adquireix un color groguenc i s'altera el seu sabor.

Propietats nutritives

El cogombre és una hortalissa de baixa aportació calòrica a causa del seu reduït contingut en hidrats de carboni, en comparació amb altres hortalisses, i al seu elevat contingut d'aigua.

Aporta fibra, petites quantitats de vitamina C, provitamina A i de vitamina E, i, en proporcions encara menors, vitamines del grup B com ara folats, B1, B2 i B3. En la seva pell es troben petites quantitats de beta-carotè, però una vegada que es pela el cogombre, el seu contingut es redueix gairebé a zero.

La vitamina A és essencial per a la visió, el bon estat de la pell, el cabell, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament del sistema immunològic. La vitamina E intervé en l'estabilitat de les cèl·lules sanguínies i en la fertilitat. Igual que la vitamina C, té acció antioxidant, i aquesta última a més intervé en la formació de col·lagen, glòbuls vermells, ossos i dents, afavoreix l'absorció del ferro i augmenta la resistència front les infeccions.

Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en la formació d'anticossos del sistema immunològic.

El cogombre no es considera una hortalissa rica en minerals, si bé el més abundant el potassi. En menor proporció es troben el fòsfor i el magnesi.

El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal, a més d'intervenir en l'equilibri d'aigua dins i fora de la cèl·lula.

El fòsfor intervé en la formació d'ossos i dents, igual que el magnesi. Aquest últim a més es relaciona amb el funcionament de l'intestí, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.

En la composició del cogombre és present una petita proporció de beta-sitosterol; un compost amb activitat antiinflamatòria i hipoglucemiant, que participa en la resposta del sistema immunològic.